AMOR

Ai!, l’amor…Diuen que l’amor mou muntanyes, i deu ser així per què gairebé tot el que fem ho fem des de l’amor, per amor o bé pel seu contrari, l’odi. De l’amor i de la felicitat se n’han fet infinitat d’estudis. Ja des de l’antiguitat, els clàssics n’han volgut treure l’entrellat d’aquest sentiment que ens fa anar a tots de bòlit. Plató en el seu “Banquet de noses o de l’amor” va intentar treure’n l’entrellat assegut al voltant d’una taula amb una colla d’amics entre ells Sòcrates qui parlant per boca del mestre va arribar a la conclusió de que l’amor és el nexe d’unió entre el que considerem “perfecte” i l’enllaç que existeix entre lo invisible i lo visible, és a dir, entre el que percebem i el que creiem. De tal manera, que aquest sentiment ens pot dur a una actitud de servei cap a quelcom anti biològic, com entregar la nostra vida al servei dels demés.

L’amor vindria a ser una barreja de sentiments i emocions cap a la combinació de propietats d’una persona, animal, objecte, idea, fet…en concret que ens desperten a cadascú de nosaltres segons la nostra personalitat. Aquesta combinació de propietats fa que percebem allò que estimem com quelcom gairebé perfecte i és per això que ho perseguim  i ho volem.

No obstant, l’amor i l’enamorament són dues coses diferents malgrat tenen coses en comú. L’enamorament és un estat emocional produït per una sèrie de canvis a nival cerebral. Quan estem enamorat l’ hipotàlem segrega una gran quantitat d’endorfines i encefalines i en menor mesura fenil etilamina. Les dues primeres s’assemblen a la morfina i a l’opi i la fenil etilamina a les amfetamines. Com que la segregació d’aquestes hormones té lloc en les neurones que s’encarreguen de les emocions, la memòria, la gana, l’aprenentatge, la son i la vigília entre d’altres, quan estem enamorats perdem la gana, estem més actius, més alegres, amb pensaments més positius i més vitals. Per això crec, que l’enamorament hauria de ser l’estat natural de les persones. Amb aquesta actitud davant la vida rendeixes més i ets més feliç. Tens un estímul fort que t’ajuda a combatre pors i obstacles de la vida.

Per desgracia, el nostre cervell deixa de produir massivament aquesta “borratxera d’amor” hormonal al cap d’ aproximadament  dos tres anys des de l ’inici de l’enamorament. D’aquí surten les famoses crisis dels “quatre”. Això, no vol dir que ja no s’estigui enamorat, vol dir que les experiències gratificants i plaents de l’enamorament és veuran més espaiades en el temps i en menor abundància. S’han fet milers d’estudis sobre aquest tema.  S’ha descobert una molècula proteínica (NGF factor de creixement nerviós) que presenta nivells molt elevats quan comences una relació i torna a la normalitat al cap d’ aproximadament un any.

Passat aquest temps, els circuits neuronals responsables de l’adhesió , el compromís i la conservació en el temps es tornen més actius, fent que la passió disminueixi i augmentin els sentiments de tendresa, seguretat, acceptació, companyia, amistat…És en aquesta etapa en que la complicitat juga un paper fonamental per a la conservació de la parella. Dues hormones, la vasopressina i la oxitocina que s’activen amb les carícies, les paraules tendres, els petons, les abraçades ajuden molt a aquesta conservació.

Com heu llegit, el nostre cervell ens va definint l’aventura de l’amor amb els seus dalts i baixos i està en nosaltres el poder i saber mantenir-lo. Però el més important per aconseguir aquest benestar que ens proporciona l’enamorament és per mi, estimar la vida, la nostra,la dels altres…la que cada dia ens brinda l’oportunitat d’enamorar-nos d’ algú o d’alguna cosa.