Somnis

Ens passem la vida pensant que volem ser quan siguem grans i quan per fi ho som, ens adonem que la majoria de nosaltres no hem arribat a aconseguir-ne ni la meitat dels que havíem pensat. Com deia John Lennon, a qui no tinc com un savi però si com a gran lletrista,”la vida és allò que passa mentre t’encaparres a fer plans”. I en aquest fer plans, et vas fent gran i t’oblides sovint del que sents, del que desitges i del que realment vols. La realitat de la societat, fa que molts de nosaltres deixem de banda,  per convencionalismes absurds i valors mal replantejats , tot allò per la qual cosa tenim una habilitat i que la vida que no hem decidit sinó que ens ha empès,  com la tramuntana de l’Empordà que et molesta però que t’hi acabes acostumant i que quan no bufa l’enyores, tot allò que havíem somniat.

Quan estàs sol, i quan em refereixo a sol és quan ets amb tu mateix, tendeixes a mirar enrere i enyores allò que tenies i allò que no has fet i llavors apareix la bruixa de la culpa que té el do de no deixar-te avançar. Ets sents culpable amb tu mateix per haver perdut el temps, per no haver estat rebel, per no deixar-te anar. Abandonar-te al que realment sents sense pensar en res més que en aquell precís moment, per poder saber que és el que sents, que és el que vols.

M’he trobat molta gent amb aquesta sensació. Gent que s’ha envoltat de qui no tocava que s’ha deixat estimar per altres no de la manera que a els agradaria que els estimessin, gent que  s’han oblidat de viure els seus somnis per viure els dels altres i gent que fins i tot li han fet creure que no tenia dret d’acomplir-los i el que és més greu…somniar-los. I quan això passa, la vida t’arrossega i deixes de tenir-ne i és més important perseguir un cotxe nou o un televisor més gran que pensar en allò que haguessis volgut fer i que no has fet. 

Per si de cas trobes la manera de desfer-te de la bruixa de la culpa apareix un monstre pitjor, la por, que com gairebé totes les coses dolentes d’aquest món tenen gènere femení. Aquesta et paralitza amb una habilitat increïble per dispersar-te  l’autoestima. A més, per assegurar-se la jugada, t’envia missatgers que te la traspassen, abocant per si no fos poc,  les frustracions, gelosies i enveges dels mateixos, per què tu n’agafis i te’n desdiguis. Com que aquests missatgers acostumen a ser les persones amb qui tu has dipositat la confiança, l’amor o l’estima i com que el fet de ser un bon jan és  “el que toca” els hi fas cas.  I…ja som al cap del carrer.

Els somnis han de ser factibles, realistes i petits. Tant se val quins siguin però la qüestió és que els escoltis, que els pensis en positiu i que ho facis des de l’aquí i l’ara.